TACTE LLATÍ / TACTO LATINO

No costa recordar que, abans de Miami, la ciutat germana de l'Havana era Nova Orleans, bressol i gresol del jazz. Si Jelly Roll Morton confessava el sabor hispà dels seus primers rags --allò que anomenava latin tingue (el "regust llatí" o "condiment perfecte")-, ben aviat es va apreciar un desplaçament de l'energia cap a Nova York, assentament definitiu per a caribenys inquiets, de Machito a Chano Pozo, de Mario Bauzá a Peruchín i Chico O'Farrill. La rítmica llatina, clau i bongo, va seduir des de sempre els jazzmen de l'Atlàntic occidental, i el seu influx va arribar fins a les costes del Pacífic sense aturador possible: tant els experiments del jazz afrocubà com les cadències sorgides entre Tijuana i Tierra del Fuego, amb parada i fonda a l'univers brasiler, van fer possible que es perfilés una música que ha evolucionat amb la mateixa acceleració irrefrenable amb què ho ha fet la civilització durant el segle XX. És així com esdevé indissoluble la concepció del jazz actual i les aportacions proteiques de nuyoricans --porto-riquenys de segona generació que viuen a la gran poma--, marielitos --fills de la diàspora cubana-- i brasileros, sense oblidar gitanos o tangueros. La sofisticació polirítmica, el ventall de formes expressives, i la retroalimentació entre les costes americanes i la península Ibèrica, ha acabat per donar nom a una alteració del jazz primigeni en què la sensualitat, el ritme i la potència expressiva es donen la mà, en un estil batejat amb el nom de jazz llatí.

L'exposició "Tacte llatí" trasllada les característiques d'aquesta música festiva a l'entorn fotogràfic, mescla perpètua de formes i motius, exsudació en gelatina d'argent i en insigne blanc i negre de l'explosió que comporta aquesta música universal. Raül Esteve juga amb els angles, orienta amb destresa i centra sense complexos la seva mirada en alguns dels més grans compositors i intèrprets de jazz llatí, sense oblidar que darrere les improvisacions instrumentals hi ha genis de la cançó folklòrica d'ambdós mons. L'objectiu de la càmera del fotògraf es fixa en les expressions de felicitat que atorga la música llatina a intèrprets i públic alhora: hi ha passió a doll i contenció quan cal, però sempre s'aprecia una mirada que desitja captar l'essència que nodreix al miracle d'aquesta música sense fronteres; perquè l'art és llarg, la vida curta i la llum escassa: si és veritat que vivim en un clarobscur permanent, en un món de contrastos impensables, res millor que submergir-se de ple en Tacte llatí per sentir que formem, per sort, part indissoluble amb el món. Aquest món que anomenem Terra, però que transforma el seu nom pel de Chucho Valdés, Rubén González, Michel Camilo, Eliane Elias, Pedro Iturralde o simplement Tomatito, Cigala, Gato, Bebo o Paquito… Sensibilitat, tacte i a "guarapachanguear"!



Enrique Turpin

Cuadernos de Jazz